Les plantes del jardí: l’Alzina

Quercus ilex
Família: Fagàcies
Hàbitat: Contrades mediterrànies plujoses.
Floració: Abril-maig
Parts útils: Les parts medicinals són l’escorça, les fulles i les branques joves.

L’alzina és l’arbre propi dels boscos de les planes i les muntanyes de la terra baixa, on s’erigeix en l’element dominant de la comunitat anomenada alzinar. A les nostres contrades, s’hi fa l’alzina de fulla llarga (Quercus ilex, subespècie ilex), de fulles més aviat llargues i estretes, i capçada densa d’un verd fosc.

Descripció:
Arbre perennifoli, monoic, de capçada espessa, de 20 a 25 cm d’alçària però que sovint, segons les condicions del medi, roman en estat arbustiu, la qual cosa fa que es pugui confondre amb el fèrric (Quercus coccifera) del qual es diferencia perquè l’alzina té les fulles d’un color verd fosc, dures, petites, de marge enter o dentat, peludes pel revers, verdes tot l’any; mentre que el garric les té verdes, però d’un verd més clar i sense pèls al revers. Té l’escorça clivellada i el fruit, la gla, mai no té esquames punxants a la cúpula.

Parts útils:
Les parts medicinals són l’escorça, les fulles i les branques joves.

Principis actius:
Les propietats medicinals de l’alzina són similars a les del roure cerrioide i en general similars a les de diferents espècies del gènere Quercus. Els tanins són els constituents més significatius.

Aplicacions:
El seu contingut en tanins determina les seves propietats astringents: tractament de les diarrees, de les inflamacions de les mucoses bucofaríngees i anogenitals, com a cicatritzant i antiinflamatori en ferides i altres malalties de la pell com ara èczemes, penellons, secrecions excessives de suor, o en el tractament de les hemorroides.

La seva fusta és molt dura, per la qual cosa s’havia utilitzat per fer peces que haguessin de suportar un gran fregament. La seva llenya és un excel·lent combustible i se’n feia carbó. També s’utilitzava en l’obtenció de productes químics.

La gran quantitat de tanins de l’escorça ha fet que fos emprada a les adoberies per adobar el cuir. Les glans més dolces, com passa amb la del roure, a més d’alimentar el bestiar són comestibles per als humans. També es mengen torrades o se’n fa farina per elaborar una mena de pa.

Preparació:
La decocció de l’escorça de 2 a 4 g en 100 ml d’aigua és la forma habitual d’administració. Com a remei medicinal també es preparava vi amb 30 g d’escorça trossejada d’alzina o del roure que es posava a macerar en un litre de vi negre, al qual s’hi afegia en 10 g d’àcid clorhídric. Amb les fulles i glans picades es pot preparar es pot una decocció astringent útil per desinfectar ferides.

Curiositat:
El carbó d’alzina era un combustible habitual abans de l’ús dels combustibles fòssils. La conversió de la llenya en carbó, el carboneig, era una solució per al transport de la llenya. El carbó era més lleuger i tenia un alt valor calorífic.

Els carboners tallaven els arbres, feien la carbonera amb una pila de troncs, que cobrien amb terra humida, i deixaven una galeria horitzontal que comunicava amb una xemeneia central, i l’encenien. La llenya s’escalfava, sense presència d’aire, expulsava l’aigua i altres líquids i gasos que contenia, i es convertia en carbó.